5 ESTEREOTIPS I COM COMBATRE'LS

Els rics

'Ric' és considerat aquell que té molts de diners a la seva possessió. Es diu que solen anar molt ben vestits i elegants, amb roba cara i de marques prestigioses. Són guapos i tenen bon aspecte. Viatgen molt, fan activitats d'oci cares i van a dinar i sopar a restaurants amb bon nom. Una altra cosa que els caracteritza suposadament és que van amb aires de superioritat i miren a la gent que té menys diners que ells per sobre l'espatlla. 

A més, són avars i no comparteixen la seva riquesa ni les seves possessions amb ningú. Són molt egoïstes i només senten interès per a ells mateixos i les seves necessitats. No ajuden a la gent pobre ni més necessitada per molt que tinguin diners per a fer-ho.

Els 'negres'

Primerament, quan es veu a una persona de color, ja s'assumeix que prové d'Àfrica o d' Estats Units, no pot ser que sigui d'un altre lloc del món. Si és d'Àfrica, llavors ell i la seva família són pobres i no es poden permetre cap mena de luxe. No obstant, segur que juga molt bé a futbol ja que al seu país originari, els infants no fan altra cosa. Si és una noia, a més, està submissa al seu home i sap fer trenes i pentinats.

En canvi, si és d'Estats Units, ha de ser alt i ha de saber jugar a bàsquet. És tan bo jugant a bàsquet que hauria d'estar a la NBA jugant, ja que no hi ha altres lligues. També és el típic noi que s'ha criat al carrer del bronx, malparlat i sap rapejar a la perfecció. Les noies també són molt malparlades i es barallen contínuament entre elles, però són estiloses i molt guapes. El més probable és que estiguin posats en el món de les drogues i les armes, la mala vida.

Els 'canis' i les 'chonis'

Van tots junts, nois i noies, i només s'ajunten entre ells. No tenen amics fora del grup i cap és bona influència. Són els fills i filles de la classe obrera del país que viu a les afores de cada ciutat. Solen vestir tots d'una manera molt particular, extravagant, amb gorres, combinant molts estampats, les noies molt maquillades... . La seva actitud és agresiva i no tenen paciència. Sembla que els agradi barallar-se sense motiu. Tenen mals vicis com les drogues i l'alcohol, són molt mal parlats i no tenen quasi educació.

Els 'guiris'

Són extrangers que vénen a visitar el nostre país. Siguin d'on siguin són rossos, amb ulls clars i la pell molt blanca, la qual s'ha quedat vermella a causa de la seva inhabitual exposició al sol, ja que provenen de llocs on fa molt de fred i no ténen platja. Evidentment els seus destins sempre són zones costeres. La seva indumentaria inclou camises de flors o samarretes de tirants, una motxilla, una gorra o alguna cosa que els protegeixi del sol, i no poden faltar els mitjons amb les xancletes. 

Vénen a Espanya simplement per la festa, a beure i passar-s'ho bé, a no ser que ja tinguin una edat més avançada, que llavors vénen a veure els llocs més emblemàtics amb el mapa amunt i avall tot el dia.

Les nenes i els nens

De tota la vida, als nens se'ls ha associat amb el color blau i han sigut aventurers, jugadors d'esports en equip innats, bons per a les tecnologies i les ciències, desordenats, caòtics, etc. 

En canvi a les nenes sempre els ha agradat el color rosa, són delicades, ordenades, silencioses, calmades, els agrada jugar a nines, tenen talent per a les feines de la llar, etc.

Els estereotips són una cosa que porta a la nostra societat des de tota la vida i hauria de canviar. No és una qüestió fàcil canviar l'opinió de totes les persones que porten tota la vida pensant d'una manera determinada. Però si més no, el que es podria fer és començar a educar la mirada dels nouvinguts i ensenyar-los que tothom és igual, la vida de totes les persones val el mateix i no hi ha ningú superior a un altre. Per a aquest motiu, primer s'ha d'ensenyar a estimar-se a ells mateixos tal i com són, perquè així d'aquesta manera entendran que tothom té les seves característiques i cada persona és un món. Per tant, no s'ha de jutjar ni menysprear a ningú ja que cadascú és com és i el respecte és un valor que encara a molts ens falta.

ELS ESTEREOTIPS EN LA SOCIETAT ACTUAL

Avui en dia, malgrat la seva disminució, seguim vivint en una societat plagada d'estereotips. Hi ha estereotips de tots tipus: de nacionalitat, de gènere, d'orígen, de vestimenta... . Però tots es redueixen a una cosa, al moment en el que es veu a algú i només pel seu aspecte ja se'l jutja.

En els materials d'aquest tema hi ha dos articles sobre els estereotips actuals. El primer és la notícia sobre quan es van celebrar els Jocs Olímpics a Londres l'any 2012. Per tal que tothom es sentís còmode i acollit a la ciutat, es va fer una guia d'estereotips que informava de les costums de les persones de cada país, i com se l'ha de tractar, parlar, i gesticular per a que no sentís agredit ni ofès. Alguns dels exemples eren: als xinesos se'ls ha de parlar sense es mans a la butxaca, tenir en compte de no senyar-los amb el dit ja que això es fa amb els animals; els àrabs aprecien que es conegui la seva cultura, que no se'ls ofereixi menjar que per qüestions religioses no consumeixen, per exemple. I com aquests, amb pràcticament tots els països al voltant de la ciutat britànica.

A part dels estereotips per nacionalitat, també es tracten, en un altre document, els estereotips de gènere en la publicitat. La societat espanyola ha sigut sempre molt tradicionalista i les arrels del masclisme vénen des de molt enrere. A Espanya, després de la Guerra Civil i anys posteriors, el masclisme va estar molt present en la societat d'aquella època. La dona es movia dins de casa fent les feines de la llar, cuidant dels fills i preocupant-se per complaure, mentre que aquest era qui portava els diners a casa i tractava a la seva dona com si fos inferior.

La primera publicitat que es va fer, era molt masclista i el paper de la dona era totalment submís al de l'home. Però als anys 80 els anuncis comencen a mostrar dones polifacètiques i fortes, i els homes van començar a tenir un caràcter menys dur, amb més sensibilitat.

Maria Lluïsa Balaguer va fer una classificació del paper de la dona i l'home a la publicitat l'any 1985:

- La dona que s'encarrega de la llar

- La dona treballadora

- La dona com a objecte

- La dona inferior a l'home

- La dona com a valor associat al producte

- L'home executiu

- L'home a casa

- L'home amb els seus fills

- L'home conqueridor

Quinze anys després, però, sorgeix un nou prototip de dona en els espots, on es mostra independent i treballadora però alhora no surt del tradicional ni perd l'actitud coqueta ni la bellesa. Per altra banda l'home segueix representant l'autoritat, el saber, la ciència i la tècnica. Amb els anuncis de nens aquestes diferències són molt més notables. El nen és protagonista mentre que la nena té un paper secundari.

Al començar el nou segle, es comença a formar un estereotip de la dona positiu i no degradant on és forta i segura, treballa, pren iniciatives, ja no s'ocupa sola de les feines de la llar i mostra una bellesa més natural. Així, desenvolupa papers més importants als anuncis.

En quant a les relacions entre dones i homes en la publicitat, hi ha molts pocs estudis però això no vol dir que no tinguin importància. S'han establert quatre tipus de relacions:

- Relació paritària explícita: L'home i la dona es mostren de forma igualitaria en l'anunci mitjançant paraules, accions i comportaments que ho fan explícit.

- Relació paritària implícita: Es dona per fet que l'home i la dona són iguals i tenen les mateixes responsabilitats sense la necessitat de fer-ho notable.

- Relació dominant explícita: Un dels dos està per sobre de l'altre tenint-lo submís i es fa de manera notòria deixant veure "qui mana".

- Relació dominant implícita: La dominació no és visible però està present en l'estructura interna del missatge.

Finalment, com a conclusions, el creatiu publicitari ha d'estar atent a tot. Ha de complir amb les exigències del client, però per altra banda no pot infringir en els estereotips ni mostrar situacions i personatges irreals

INTERPRETACIÓ DE INÉS DUSSEL

El text 'Educar la mirada' de Inés Dussel analitza i reflexiona sobre dues qüestions relacionades amb les imatges i la manera d'interpretar-les. La primera és ensenyar a la gent a tenir una visió més contemporània malgrat la saturació d'imatges que pot arribar a provocar la societat en la que vivim, la qual n'està plena; i la segona és la manera amb la que s'ensenya als infants i adolescents a interpretar i interioritzar les imatges que veuen.

(Font: damianobacci.net)

Per explicar el primer tema, l'autora fa ús d'una imatge d'Alfredo Jaar. En el seu fotomuntatge utilitza un nombre molt gran de fotografies que ell mateix va fer durant la guerra de Ruanda. Després de dos anys sense poder-les mirar, a causa de la obvietat de que les imatges no transmeten el mateix que el moment en el qual es van fer ja que són una mera representació de la realitat, l'autor va decidir fer una composició amb la mateixa imatge repetida milers de cops, totes apilades en forma d'onada. Va pensar que era una bona forma d'interpretar la mirada d'aquell nen espantat, que per sí sola no tenia la capacitat suficient per transmetre el sentiment real. El fet de repetir-la tants cops aconseguia la reacció del públic, arribant al seu sentit i a la seva raó.

La segona qüestió plantejada per l'autora és l'educació de la mirada que es porta a terme en les escoles avui en dia. El que fan és limitar-se a les seves experiències i oferir una educació i unes activitats amb un resultat simple i previsible, que no ofereixen cap mena d'inquetud a l'infant. i com deia Alain Bergala, si el cine vol ser art, ha de transmetre descncert, escàndol i desordre. i per aquesta raó, per molt que pugui espantar el incontrolabe, s'hauria de poder mostrar als nens aquelles imatges que els facin pensar i reflexionar, unint els conceptes imatge i mirada: paraula i cos, raó i emoció, ètica i política.

En conclusió, s'ha de tenir clar que veure no és saber i que la imatge no és el mateix que la veritat, encara que l'educació així ho digui. 

EDUCAR LA MIRADA

(Font: wordpress.com)

La meva proposta per a aquesta activitat de creació estarà centrada en la igualtat. Tant de gènere com de races. De persones en general. Per sort, avui dia cada cop més gent està a favor d'aquesta proposta i lluita cada dia per a que tothom arribi a ser tractat per igual algun dia. Però malauradament encara resta molta gent al món que viu amb una visió totalment arcaica del món, dels gèneres i dels estaments socials. Durant la història, moltes dones, gent de totes les races per culpa de trobar-se en un mal lloc en un mal moment, persones homosexuals, transexuals, etc. , han patit moltíssim i han viscut situacions que no hauria de viure ni una sola persona en el món. 

Ara, com ja he dit, ha disminuit el nombre de misogínia, masclisme, homofòbia, racisme, etc. però només en petita mesura. Encara que el rebuig cap a certes persones no es vegi tant com fa uns anys no significa que no hi sigui. Per aquest motiu proposo educar la mirada.

Com a objectiu secundari m'agradaria incidir en l'educació dels nens, que a part de aconseguir que tinguin una ment oberta, es podria mirar de potenciar la seva opinió pròpia, ensenyar-los no només a acceptar i respectar a les altres persones, sinó a acceptar-se i estimar-se a ells mateixos tal i com són, ja des de ben petits. Ja que si acceptéssin a la resta del món però no a la seva persona, tota la feina feta no serviria de res.

Els públics objectiu del projecte serien tots els nens i adolescents fins a segon de batxillerat. A les guarderies també s'impartirien activitats dedicades a la pròpia estima i al respecte i a la igualtat. A infantil el mateix però més elaborat, i a primària es dedicaria una hora lectiva a la setmana a tractar el tema. A l'ESO i batxillerat, en canvi, es farien xerrades amb el títol: 'Educar la mirada', on es parlaria de tots aquests temes, comptant amb la participació dels alumnes i animar-los a participar en activitats. A part, encara que resulti més difícil canviar la mentalitat de la gent ja adulta, es farien anuncis publicitaris per promoure el moviment i la lluita per la igualtat. 

El que m'esperaria d'aquesta proposta és que en un plaç de 10 anys ja es comencéssin a veure canvis en les actituds de les persones. Evidentment és molt difícil canviar la manera de pensar de tot el món. Però aquesta proposta està pensada per no tenir final. L'educació de la mirada és una cosa que la societat necessita i seguirà necessitant. Per tant, els infants del llarg de la història, si aquesta proposta s'implantés, tindrien durant tota la seva vida estímuls que els potenciéssin a ser bones persones, a ajudar-se els uns als altres i no discriminar-se. 

En definitiva, costarà però es un canvi que la societat i el món necessita, i ho està demanant a crits. Si cada any que passa es va augmentant el nombre de gent que lluita per la igualtat, ja haurem guanyat.

ASSAIG: MANIPULACIÓ I POSSIBILITATS DE LA FOTOGRAFIA DIGITAL

Hi ha dos tipus de fotografia, l'analògica i la digital. Totes dues tenen avantatges i inconvenients, però es podria dir que la digital és la més còmoda ja que és la que fa servir més gent a causa de que no necessita un revelat, ni la compra repetida de carrets de fotos. És a dir, al cap i a la fi, és més ràpida i menys costosa.

Un altra característica molt important de la fotografia digital, amb la que l'analògica no compta, és amb la capacitat que tenen les imatges que se'n treuen de ser manipulades posteriorment. El resultat de les càmares digitals són fotografies en format digital que fàcilment podem tenir al nostre ordinador o als nostres dispositius electrònics. Un cop allà, tenim el poder de manipular-les tant com vulguem. Això pot ser un aspecte bo i dolent a la vegada. 

El fet que la manipulació d'una imatge sigui tan senzilla pot arribar a espantar. Pot generar a les persones un sentiment de incertesa sobre cada imatge que visualitza, ja que no es pot saber si està manipulada o és la original. 

(Font: technet.indez.cz)

Per exemple aquesta imatge, per molt que ho sembli, no és real. És una imatge del 2003 a Basora quan un grup d'habitants d'Irak eren custodiats per un grup de soldats britànics. En la fotografia un d'aquests soldats està cridant i aixecant-li la mà per a que no es mogui a un home que porta un nadó als braços. Retrat bastant impactant. Doncs bé, és el resultat d'una combinacio de dues altres fotografies on han agafat, per una banda la posició del soldat, i per altra l'imatge de l'home amb el nadó. Per separat no haurien tingut tant d'impacte a les notícies, és clar. Però fusionant-les, el fotoperiodista que les va manipular, debia tenir molt d'èxit laboral i tots els diaris debien voler-li comprar la gran imatge.

(Font:www.point.ru)

En casos com aquest, manipular les imatges per una simple qüestió lucrativa no hauria de consentir-se. Ja que no només va contra els drets morals, sinó que la publicació de falsetats en diaris o notícies per televisió crea idees errònies a tota la societat. S'escampen mentides que són molt difícils de esborrar i simplement perquè la persona que ho va manipular va pensar que guanyaria més diners amb una imatge retocada que amb les reals. Això passa tant amb les notícies, com en la publicitat. 

Hi ha infinitud d' exemples de marques de roba que han manipulat els cossos de les seves models pel simple fet d'adaptar-se a un cànon de bellesa irreal, que només fa que contaminar les ments de la nostra societat. Publicar imatges manipulades a aquest nivell pot comportar molts problemes a nivell físic i psicològic de tots aquells qui ho vegin. Per una banda, noies que vulguin arribar a ser com les models que hi surten, i per a aquesta raó pateixin transtorns, i per altra, que la mentalitat de la gent accepti aquests cànons.

(Font: TKM.com)

Per altra banda, però, que la fotografia digital permeti manipular fotografies pròpies, pot ser molt enriquidor per a tots aquells que estan estudiant subjectes en l'àmbit de la fotografia, ja que és necessari que coneixin l'ús de les eines com el Photoshop. En aquests casos seria una manera positiva de manipular les imatges, perquè en molts casos una imatge retocada pot adquirir més força o més màgia que una que no ho estigui. S'estaria donant a la foto un valor més artístic. 

Com es pot veure en l'exemple, hi ha un canvi de la primera a la segona foto. I si el fotògraf no hagués aplicat alguns efectes a la fotografia no tindria tanta força el vestit, ni les seves textures. La llum passa a ser més important i fa la fotografia més 'bonica'. Però en cap moment la noia d'una fotografia a l'altra, ha deixat de fer el que estava fent o s'ha canviat la seva història.

En conclusió, està bé manipular les fotografies pròpies, fetes per un mateix, ja sigui per aprendre o per una qüestió artística. El que no està bé és, a part de manipular imatges, manipular fets reals. Perquè del contrari es poden crear mals entesos i la societat i les persones es poden veure afectades.

REALITAT VS VIRTUALITAT

La imatge digital ha desenvolupat una categoria que cada vegada té més èxit, els videojocs i, per consegüent, la realitat virtual, creada per Jaron Lanier l'any 1983. Aquesta és un nou concepte de narrativitat, la qual produeix un ordinador en forma d'imatge sintètico-digital i tridimensional. S'ha aconseguit que es pugui viure un tipus experiències de manera conscient que abans només hauria sigut possible en somnis.

(Font: samsung.com)

Aquesta realitat virtual aconsegueix evadir totalment del món a l'usuari i transportar-lo a un altre totalment diferent, de ciència ficció o fantasia. L'any 2010 es van crear es primeres ulleres virtuals, però des de llavors hi ha hagut un avanç tecnològic que ha permès que aquestes ulleres ja no siguin necessàries, sinó que amb el teu mòbil i les samsung

glasses puguis viure l'experiència on sigui i quan sigui.

D'aquesta manera, cada cop més, el món virtual té un protagonisme i una importància més gran en el món real. Això es suma a la exagerada dependència que ja es tenia dels dispositius electrònics. 

No obstant, a imatge d'aquesta realitat virtual, no ha sigut inventada per substituir al món real, ni ser-ne una còpia. Ha estat principalment creada per simular-lo, és una il·lusió. En molts casos ha arribat a ser molt útil un simulador de la realitat. Com per exemple els simuladors de vol, o de conducció d'un vehicle.

En el nou discurs audiovisual, la imatge ha desenvolupat diferents tipus de relació:

- Analògica: No és una representació de la realitat, sinó el que nosaltres veiem a través de l'ull.

- Arbitrària: La lectura que nosaltres fem del que estem vivint, tenint en compte el seu context; experiències o coneixements previs que té l'individu, que fan que apareixi la subjectivitat.

- Digital: la pròpia imatge que genera l'ordinador i fa de suport a la imatge analògica.

- Virtual: la imatge es converteix en realitat però en diferent pla.

L'intratex és un element present en aquest àmbit ja que la imatge digital provoca l'eliminació de qualsevol compromís de l'usuari amb el context i la ideologia. S'està creant un nou univers de coneixement que ha creat una evolució del relat de ficció al joc interactiu, a l'hipertext i a la realitat virtual.

El model narratiu de la realitat virtual és tan sols una representació més simple dels aspectes del món real. Però tot i així, en molts casos pot resultar una tasca complexa que requereix una determinació d'objectius i variables previs per a que es pugui dur a terme.

El model informàtic dels videojocs és descriptiu, sintètic, predictiu, normatiu i avaluatiu. Per tant, el model narratiu i el seu procés són més previsibles i gràcies a les normes preestablertes en cadascun dels videojocs, quan es posa en pràctica es veu perfectament si les decisions han sigut preses correctament o no.

(Font: wikispaces)

De la persona que fa ús de les ulleres tridimensionals i, per tant, està fent una lectura del relat audiovisual que se li està oferint, se'n diu cibernauta. Com ja s'ha dit anteriorment, les ulleres no són com cap altre dispositiu,. Aquestes, a diferència de la televisió, per exemple, aconsegueixen l'evasió total de l'usuari respecte al món real. A part de cobrir els ulls, també compten amb uns guants computeritzats, els dataglove, que compta amb sensors i cables de fibra òptica que traslladen els moviments físics del cibernauta a l'ordinador en forma d'ordres. 

A part d'aquest kit virtual, també es va inventat el datasuit, una vestimenta sencera que permetia amplificar l'experiència. Arribava més enllà que el dataglove ja que comptava amb més funcions i opcions.

Però, evidentment, amb la velocitat de les noves tecnologies i la seva investigació, els guants inventats al 1976 passaran a ser una fina capa que cobreixi les mans i les ulleres unes lents lleugeres que faran confusibles la realitat natural i la virtual.

Donada l'addicció notable que amb les noves tecnologies i els videojocs, Investigadors com Timotheu Leary, han afirmat que la realitat virtual és una droga electrònica i que cada cop s'aproxima més a experiències psicodèliques i podrien ser semblants al LSD. Es diu també que aquest tipus de realitat, va ser creada a base del descontentament general que hi havia respecte al món real.

Des de la seva invenció, els videojocs han fet una evolució abismal; han millorat els seus arguments, la qualitat de les imatges, els gràfics, i han explotat el perill de mort amb un motiu narratiu. En un futur, els videojocs exigiran la innovació de les condicions de producció, distibució i consum.

Els relats digitals ens afecten d'alguna manera, són part dels símbols d'una nova cultura i fan que els seus usuaris tinguin una visió diferent del món. En l'àmbit sociocultural, la imatge digital aporta una nova via comunicacional que comporta innovacions en les condicions de producció, distribució i consum dels videojocs.

La realitat virtual, tot i les infinites possibilitats que ens ofereix, requereix precaució, ja que donat el creixement de les noves tecnologies gran part de la població hi viu submissa. S'ha d'intentar evitar aquest fet o si més no, estar-ne al cas i controlar-ho perquè no se'ns en vagi de les mans.

LA MIRADA OPULENTA

Román Gubern, professor, historiador, acadèmic i escriptor,  en la seva conferència 'La imagen como sistema simbólico', ens diu, en primer lloc, que vivim en una societat definida per la hibridació, on hi interactuen els diferents medis de comunicació, tant els del segle XIX (cartells, cinema..), com els digitals agtuals (Internet). D'aquí en treu el concepte d'intermedialitat. Intermedialitat vol dir que un mateix concepte adopta diferents formes i passa per diferents medis. És a dir, d'un llibre es passa al cinema, al format en DVD, i als videojocs, o viceversa.

A continuació, a arrel d'un documental anomenat 'La cueva de los sueños perdidos', el qual tracta sobre les pintures rupestres més antigues de la humanitat, ens parla de l'origen de la imatge figurativa. Pensem en paraules i imaginem en imatges. La millor definició d'això segons l'escriptor és "la presència virtual d'una absència real." Això ho exemplifica amb la història d'una noia que quan el seu amant no hi era, traçava la seva silueta a la paret per recordar-lo.

Fa una classificació dels tipus d'imatges: memorialistes, judicials, estètiques, funcionals, gargots i figuratives. Tembé afegeix que la imatge icònica és selectiva, i tant com exhibeix, amaga. A més, a vegades el que s'amaga és més important que el que s'exhibeix. Però tot i així, les imatges no són neutres. Tenen punts de vista predicatius , adjectius, i moltes connotacions més. La imatge icònica pretén també ser un objecte de legitimació politica i social, per això hi ha un camp de batalla icònic al segle XXI.

Gubern destaca que la paraula 'cabdillisme' no existeix en els altres idiomes, ja que és una paraula d'orígen espanyol que ha marcat una època a la història de la península ibèrica i al continent. Hi ha molts noms de personatges que es recorden al sentir aquesta paraula. Per tant, es pot dir que el cabdillisme genera una iconografia hagiogràfica, la qual dóna als protagonistes un poder que no els és merescut ja que alimenta el passat obscur del país.

Salta de continent i se'n va a sud-amèrica. Parla sobre les cultures indígenes, les postcolonials i les contracultures dissidents. Hi ha personatges que han sigut importants com Frida Khalo, emilio Indio Fernádez o María Candelaria, així com les pel·lícules de Jorge Sanginés.

Al 2001, surten dues pelis en dos països diferents: 'La Ciénaga' i 'Amores Perros', que marquen un salt qualitatiu en la història del cinema d'autor llatinoamericà.

Hi ha una visibilitat mediàtica asimètrica que les cultures han imposat a tot al món. En aquesta, l'indígena està menys present que el ciutadà, l'home més que la dona, l'heterosexual està per sobre de l'homosexual i el capacitat per sobre del discapacitat. Aquest fet fa que es mimetitzin a la post-modernitat, inclús abans que en alguns llocs arribi la modernitat.

A partir de la frase de Jorge Carlos Mariátegui "A vegades la crítica de la burgesía encobreix un elogi de feudalisme", i d'una notícia on Sony i Vayacom tanquen un acord per emetre la televisió per Internet, l'autor ens mostra com la societat està dividida en èlits i masses, i es divideix en inforics i infopobres. La majoria de la societat és analfabeta i tradicional respecte a la divisió dels digitalitzats.

Les noves tecnologies tenen un efecte pervers ja que reemplacen altres aspectes i objectes per aparells, els quals estatifiquen una piràmide cultural i modelen el gust del públic. La cultura que domina és l'audiovisual.

La televisió, segons McLuhan, és una espècia de ximeneia electrònica, ja que era un punt de trobada de la família, on l'àvia explicava contes, etc. La televisió ens fa somiar, i no és el mateix que la ràdio ja que la ràdio no substitueix res, la pots escoltar mentre fas i observes altres coses.