Román Gubern, professor, historiador, acadèmic i escriptor, en la seva conferència 'La imagen como sistema simbólico', ens diu, en primer lloc, que vivim en una societat definida per la hibridació, on hi interactuen els diferents medis de comunicació, tant els del segle XIX (cartells, cinema..), com els digitals agtuals (Internet). D'aquí en treu el concepte d'intermedialitat. Intermedialitat vol dir que un mateix concepte adopta diferents formes i passa per diferents medis. És a dir, d'un llibre es passa al cinema, al format en DVD, i als videojocs, o viceversa.
A continuació, a arrel d'un documental anomenat 'La cueva de los sueños perdidos', el qual tracta sobre les pintures rupestres més antigues de la humanitat, ens parla de l'origen de la imatge figurativa. Pensem en paraules i imaginem en imatges. La millor definició d'això segons l'escriptor és "la presència virtual d'una absència real." Això ho exemplifica amb la història d'una noia que quan el seu amant no hi era, traçava la seva silueta a la paret per recordar-lo.
Fa una classificació dels tipus d'imatges: memorialistes, judicials, estètiques, funcionals, gargots i figuratives. Tembé afegeix que la imatge icònica és selectiva, i tant com exhibeix, amaga. A més, a vegades el que s'amaga és més important que el que s'exhibeix. Però tot i així, les imatges no són neutres. Tenen punts de vista predicatius , adjectius, i moltes connotacions més. La imatge icònica pretén també ser un objecte de legitimació politica i social, per això hi ha un camp de batalla icònic al segle XXI.
Gubern destaca que la paraula 'cabdillisme' no existeix en els altres idiomes, ja que és una paraula d'orígen espanyol que ha marcat una època a la història de la península ibèrica i al continent. Hi ha molts noms de personatges que es recorden al sentir aquesta paraula. Per tant, es pot dir que el cabdillisme genera una iconografia hagiogràfica, la qual dóna als protagonistes un poder que no els és merescut ja que alimenta el passat obscur del país.
Salta de continent i se'n va a sud-amèrica. Parla sobre les cultures indígenes, les postcolonials i les contracultures dissidents. Hi ha personatges que han sigut importants com Frida Khalo, emilio Indio Fernádez o María Candelaria, així com les pel·lícules de Jorge Sanginés.
Al 2001, surten dues pelis en dos països diferents: 'La Ciénaga' i 'Amores Perros', que marquen un salt qualitatiu en la història del cinema d'autor llatinoamericà.
Hi ha una visibilitat mediàtica asimètrica que les cultures han imposat a tot al món. En aquesta, l'indígena està menys present que el ciutadà, l'home més que la dona, l'heterosexual està per sobre de l'homosexual i el capacitat per sobre del discapacitat. Aquest fet fa que es mimetitzin a la post-modernitat, inclús abans que en alguns llocs arribi la modernitat.
A partir de la frase de Jorge Carlos Mariátegui "A vegades la crítica de la burgesía encobreix un elogi de feudalisme", i d'una notícia on Sony i Vayacom tanquen un acord per emetre la televisió per Internet, l'autor ens mostra com la societat està dividida en èlits i masses, i es divideix en inforics i infopobres. La majoria de la societat és analfabeta i tradicional respecte a la divisió dels digitalitzats.
Les noves tecnologies tenen un efecte pervers ja que reemplacen altres aspectes i objectes per aparells, els quals estatifiquen una piràmide cultural i modelen el gust del públic. La cultura que domina és l'audiovisual.
La televisió, segons McLuhan, és una espècia de ximeneia electrònica, ja que era un punt de trobada de la família, on l'àvia explicava contes, etc. La televisió ens fa somiar, i no és el mateix que la ràdio ja que la ràdio no substitueix res, la pots escoltar mentre fas i observes altres coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada